L'aliat del diable

  Quan va creuar la porta no es va sorprendre. Va entrar al mateix vestíbul, luxós però atrafegat, que cada matí a les 8: 47. Va esperar el mateix ascensor i hi va pujar, arribant amb ell al setzè pis on tenia el seu estudi lluminós i segur, en el qual va entrar, sense sorprendre's, com cada matí a les 8:50 en punt, deu minuts abans de rebre la primera visita per a poder encendre el lent ordinador.

  La primera visita va entrar i se'n va anar. També ho va fer la segona... i així féu la tercera i la quarta i la cinquena... I així va passar, sense que passés res, un altre monòton i avorrit matí, sense sorprendre's, fins que a l'hora de dinar va pujar per les escales (mai té pressa a l'hora de dinar) cap a l'àtic, on està situat el restaurant de l'edifici d'oficines. Va arreglar-se l'americana i la camisa, va col·locar-se bé el serrell, es va tocar l'anell altre cop i va obrir la porta del restaurant, sense sorprendre's quan el cambrer el va rebre amb la mateixa assajada i automàtica frase com ho feia cada migdia: "Al mateix lloc de sempre?"

  Va voler seure, doncs, a la seva taula de sempre, en un petit racó, propera a la finestra amb vista a mitja ciutat. Però aquell dia la seva taula estava ocupada.

  - Segui, sisplau, no es pertorbi per la meva presència - i li vaig assenyalar la cadira lliure, ja retirada de la taula.

  Aleshores es va sorprendre de veritat per primer cop, m'atreveixo a dir-ho, en la seva vida. Mai ningú s'havia atrevit a seure a la seva taula, en aquell racó amagat des d'on controlava tot el menjador, al costat de la finestra. Mai ningú li havia dirigit la paraula a l'hora de dinar, tothom sabia perfectament que era el seu moment de soledat i reflexió i que no volia ésser destorbat. Se sentia tens quan es va decidir a seure.

  - Com es troba? - li vaig preguntar amb un somriure amigable i ua mirada burleta. Ell em mirava de fit a fit, silenciós. Jo li mirava únicament l'anell (això suposaria la meva perdició). Ell estava acostumat a la seguretat del seu estudi, de la seva cadira i a la separació de la seva taula. Jo em mostrava directe i transparent, actiu, segur, però sobretot directe. Ell es trobava desconcertat. Jo vaig començar sobtadament a pintar-li un breu resum de la seva existència, de la seva monotonia i el seu control del temps. De com entrava sempre al mateix vestíbul, de com esperava sempre el seu ascensor i de com entrava deu minuts abans per encendre el seu lent ordinador. I li vaig espetar que tot acaba. Ell anava assentint, fins al darrer moment. Acabada la presentació ell va formular l'òbvia pregunta: "Per què m'expliques el que ja sé?" (megalòman repel·lent). Vaig decidir, premeditadament, no respondre. Sabia que voldria descol·locar-me, el coneixia a ell millor que a mi mateix. El vaig ignorar i vaig prosseguir.

  - Vull que ho deixi córrer tot - va riure -. Vull que llenci el seu ordinador per la finestra mentre aquest flameja - va deixar de riure. La seva seriositat, ho he de reconèixer, em va espantar, em va fer esfereir, contenia una hostilitat malèfica que semblava nascuda en un inframon demoníac. Semblava que la meva proposta no li havia caigut en gràcia a l'home més poderós del món.

  I això ho puc corroborar ara, que estic lligat de mans i peus i amb el cap tapat, volent cridar amb cada sotrac del camí que recorre la furgoneta on se'm transporta com a un animal de granja i volent escopir la sang que em raja del llavi inferior, partit i inflat. Finalment la furgoneta para i noto com algú, pudent a tabac barato m'agafa i em carrega, camina i em llença brutalment contra un terra fred i humit, probablement de formigó.

  - No m'agrada que em diguin el que he de fer.

  Jo amb prou feines ho sento, encara estic atordit. Rebo un darrer cop, a les costelles, que em fa caure a terra mentre intentava aixecar-me, a les palpentes. M'agafen el cap i em treuen el sac que em cobria els ulls. Ara vaig el que ja imaginava. Un magatzem infinit i la soledat exceptuada per aquella presència fastigosament elegant, superba i els seus ulls penetrants i poderosos, el seu somriure victoriós que m'esdevenia repel·lent i aquell anell que, en el fons del meu ser, mai havia deixat de mirar, que em captiva, que m'obsessiona.

  - Em caus bé - em deixa anar de cop -. Molts han intentat parar-me els peus, però tu has estat el més astut i el més insensat alhora. M'has arribat a conèixer millor que ningú i això ho admiro. Potser és bonic que sàpigues que algú t'admira, al cap i a la fi. No puc arribar a entendre't, però... per què m'ordenes?... Precisament tu, que saps que no m'agrada que em diguin el que he de fer.

  M'ha deslliurat de les cadenes mentre parlava i ara que sóc lliure estic més intimidat encara, perquè noto la meva incapacitat, la meva petitesa respecte a ell. I mentre em parla només puc mirar el seu anell (la meva perdició). Em posa extremament nerviós la seva arrogància i superioritat. M'indigna. M'enerva. El repudio fins al punt que l'envejo.

  D'una revolada vull agafar-li l'anell, però ell s'aparta suaument i m'empeny a un costat. Torna a somriure victoriosament i arrogant. Però quan un objecte així es converteix en una obsessió tal, hom no es rendeix tan fàcilment. Tampoc jo. Li salto a sobre, esvaint la meva inferioritat, la meva por, desitjant acabar amb aquella arrogància, anhelant prendre aquell anell que em fa embogir. Li agafo la mà, li agafo el dit, li agafo l'anell i me'l poso. Immediatament veig amb un somriure victoriós i arrogant i nou com aquell cos s'esvaeix. Agafo l'americana i la corbata, me les col·loco bé, m'arreglo el serrell i em toco l'anell altre cop.

Sóc el nou aliat del diable.