Com va morir en estranyes circumstàncies, tothom va saber segur que no havia
mort per voluntat pròpia. La dona, commocionada, va ser capaç de voler trucar
la policia, per a que aquesta investigués el cas, però fou el fill, exaltat,
qui, encertadament, ho va impedir. "Mama" va dir "no cal,
sisplau". Va fer de testimoni davant d'ella, li va explicar tot el que
sabia. Ell havia estat l'últim en dirigir la paraula al difunt (que en aquell
moment encara no ho era, de difunt). La nit anterior, el pare li havia
comentat, tot divertit, que un bruixot de carrer li havia dit que els rius
maten i que havia d'anar amb compte amb qualsevol lloc que pogués ésser
vertiginós. "Quina classe d'auguri és aquest?" Se'n reia, de l'assumpte.
El fill havia advertit també al pare. "Ves amb compte, però. Perquè no és
normal que un bruixot et pari per a dir-te únicament això. Ves amb compte,
papa", li deia.
Al matí següent havia aparegut el pare mort en el riu, a prop d'un barranc del
jardí de la casa, per això tothom sabia que ell no havia mort expressament. La
dona va voler veure el bruixot de carrer i el fill el va portar al lloc indicat
pel difunt pare. El misteriós home, molt pàl·lid i vell i canós, tot vestit de
negre i encorbat, va encorbar també aquells fills llavis per a esbotzar un
somriure, en veure la dona. "Així que ja s'ha complert?". Ella va
esclatar en ira i se li llançà a sobre, de manera que gairebé causa un infart
en el pobre home, a més a més que va causar un espectacle inusual. No va ser
fins que el públic assistent els va separar que el bruixot de carrer es va
poder excusar:
- Ja ho veu, senyora, que jo només vaig augurar un mal futur al seu marit. La
casualitat va fer que ell volgués prendre la fresca davant el riu aquella
mateixa nit, inconscient del perill que allò podia suposar. La casualitat i
només la casualitat va fer que la vora del barranc cedís. No m'empresoneu a mi,
que només sóc un simple missatger del destí. La culpa és de la casualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada