“I jo, a la riba, penso en veure’ls passar, per quin caprici dels déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...”
MÀRIUS TORRES
El groc esmorteït, estampat, com
si fos en un dibuix romàntic, sobre
la magnificència dels núvols, s’obre
a poc a poc per a deixar veure el Sol.
La infinita cadena d’onades
es mostra avui més llarga que mai.
L’horitzó es distingeix en l’espai.
Jo l’intento mesurar, a debades.
Avui és el dia que més m’emociono
d’admirar la bellesa que li dono.
Però avui no sóc el mar; no sóc l’onatge.
Però avui no sóc el mar; no sóc l’onatge.
Volent ser la bellesa que no sóc
però que he creat, em capbussó en el món.
I, ja per sempre més, seré el paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada