La nimfa i la lluna

   Hi havia una vegada una Nimfa que vivia sempre al costat del seu pare, el Riu. La Nimfa era molt petitona i molt innocent, molt nena, i el seu pare l’estimava molt i la tractava molt bé. La protegia sempre, jugava amb ella, li explicava històries increïbles, rondalles i llegendes de móns llunyans que ell havia vist en néixer i durant la seva joventut. Eren feliços, els dos, perquè no existia cap mal entre ells. Si el temps s’hagués aturat aleshores, la seva vida hagués estat perfecte, però ja ho deia Heràclit, que ningú es pot mullar dues vegades en el mateix riu, perquè les coses canvien.

    I, tot i que era de manera gairebé imperceptible, les coses canviaven. La Nimfa encara fou nena, mentre encara tingué aquella admiració al seu pare, mentre se’l va escoltar bocabadada, però els estius grocs passaven a tardors marrons, hiverns blancs i primaveres verdes, el Riu engreixava i fertilitzava segons l’època i la Nimfa anava creixent i anava tornant-se més i més bella. Li va créixer el cabell fins que li arribava tota l’esquena avall, la transparència es va tenyir d’un blau molt pur, els seus moviments van començar a fluir com l’aigua i el seu pare estava orgullós d’això, tot canviava com el Riu desitjava, la seva filla havia d’esdevenir la Nimfa més bonica de totes. Però ella va començar a trobar una curiositat que no podia aturar respecte la vida exterior. 

   El gran canvi es va produir per culpa d’aquesta curiositat i contràriament a com fins aleshores havia fet la vida. El gran canvi esdevingué de cop, sobtadament, inesperadament... quan una tarda de la seva adolescència, creient-se ja gran i valenta, la Nimfa va separar-se una mica del seu pare per anar a passejar i va veure com una noia pèl-roja rondava pel bosc, gaudint gairebé amb voluptuositat de les fruites que aquest li regalava. La Nimfa, meravellada per la bellesa d’aquella noia misteriosa i desconeguda, la va seguir, procurant que la Pèl-roja no s’adonés que tenia una "espieta". Perseguint-la i observant-la, jugant a fet i amagar, sempre col·locadeta rere un arbre i traient tímidament el cap, sempre amb curiositat gairebé infantil, amb curiositat innocent.

   El dia va acabar i la Nimfa es va espantar molt, car mai havia estat de nit lluny del seu pare. De sobte,El bosc es va transformar radicalment. Tot es va fer tenebrós i fosc, tot lúgubre, tot hostil, tot es va convertir en enemic de la petita Nimfa, sense que ella ho volgués ni ho hagués cercat. La pobra va oblidar que estava allà perseguint la bellesa de tant preocupada que estava per a que res l’ataqués.

   Angoixada com estava, va trepitjar una branca i la Pèl-roja la va descobrir, però tampoc es va molestar. Només es va quedar aturada en una petita clariana d’aquell bosc gris i ombrívol. I li va somriure. I la lluna, suau quan es filtrava entre les branques d’aquells faigs tan alts, senyorials i savis, va il·luminar els seus ulls verds i brillants, vius però absents en un món idíl·lic i llunyà, i els seus pits rodons i tendres i joves, i el seu cos blanc i fred i que es deixava caure com si fos una cortina de seda, i el seu somriure vermell i calent i humit, conjuntat amb el seu cabell de foc i ondulat i lliure que semblava estar ben viu gràcies a un tímid aire que es llevava en aquell moment alhora que removia una boirina molt fina i molt pàl·lida, que acariciava fresca, melancòlica, molt a poc a poc, la nit.

   La petita Nimfa es va enamorar de tanta bellesa concentrada en un instant tan breu i va voler abraçar la Pèl-roja, la va voler tenir només per a ella. Va fer un pas endavant, dos, tres... i en el mateix moment que la petita Nimfa va agafar la ma de la Pèl-roja, aquesta va tancar els seus ulls i va començar a enlairar-se com si el seu cos no pesés, de viatge de retorn cap a la Lluna. I amb ella se’n va anar la Nimfa, feliç i serena.

    El matí següent, el Riu va inundar el bosc per a buscar, sense èxit, la seva filla desapareguda.