Hi ha un nen que passeja, curiós,
entre les rialles i el Sol navega.
I la innocència l'acompanya i mareja,
la felicitat embriaga el príncep confós.
També hi ha una dona nocturna,
un misteri fet carn que s'amaga.
Una ombra qe et guaita a la cantonada,
un perill que actua amb cura.
Però és un vell decrèpit que et mira
el que t'espanta d'aquesta ciutat.
No és un misteri, la fosca novetat,
sinó una brillantor que inquietant vigila.
I quan ataquen la marea i la boira
els palaus es rendeixen a son poder.
La ciutat no s'oposa, no perd res,
es converteix en ridícul de la història.
I és així com l'intel·lecte cau,
la màgia i l'instint s'alcen.
L'esperpent i la ciutat s'abracen
i la tomba flotant de Caront s'hi passeja suau.
Però no és pas dolent,
ni bo,
que Venècia
aculli l'instint primitiu
i bell
de nou entre els seus canals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada