LA VICTÒRIA DEL CAOS

Hi ha un nen que passeja, curiós,
entre les rialles i el Sol navega.
I la innocència l'acompanya i mareja,
la felicitat embriaga el príncep confós.

També hi ha una dona nocturna,
un misteri fet carn que s'amaga.
Una ombra qe et guaita a la cantonada,
un perill que actua amb cura.

Però és un vell decrèpit que et mira
el que t'espanta d'aquesta ciutat.
No és un misteri, la fosca novetat,
sinó una brillantor que inquietant vigila.

I quan ataquen la marea i la boira
els palaus es rendeixen a son poder.
La ciutat no s'oposa, no perd res,
es converteix en ridícul de la història.

I és així com l'intel·lecte cau,
la màgia i l'instint s'alcen.
L'esperpent i la ciutat s'abracen
i la tomba flotant de Caront s'hi passeja suau.

Però no és pas dolent,
                                   ni bo,
                                             que Venècia
aculli l'instint primitiu
                                i bell
                                         de nou entre els seus canals.

EL CAVALL

Volves, cauen volves

lentament…

Elles mai no tindran pressa!
Quina lliçó de delicadesa.
I quina gràcia en tenyir el paisatge
amb la imatge del color més pur!
I en mirar cap a la infinitud
es confon l’aire
per la immensa solitud
de les dansaires
que plegades fan conjunt
de destresa...i d’enginy.

La infància més profunda
crida des de dins
amb aquella alegria sense fins
i rotunda.
És curiós com la puresa
es barreja amb situacions;
en ocasions la petitesa
meravella l’interior.

Volves, cauen volves
lentament...

La neu de la neu dins la neu es lament
mentre un cavall del seu color hi passeja
i hi ha una brisa lleu que resa:
”Tu, o cavalcant, o veloç,
fes-me ta serva.
Per tu cauré en diamants, sens por.
Fes-me fera!”
I el cavall respon sens gens repòs:
”Valenta!
Sigues tu, sigues més, sigues feroç!”

I, com d’una galopada, el cavall es feu brutal.
I, com d’una revolada, la brisa, temporal.

Volves, cauen volves
feroçment!

CUPIDO

És Cupido enfurismat
qui causa el real terror.
L’home no pot escapar
de la fletxa del mal amor.

Ell actua d’amagat
entre tenebres i foscor
i en el moment que vol atacar
pinta l’ànima amb negror.

Vigila, home, no l’enfadis!
que segur que surts perdent
si et toca amb una fletxa.

No t’amaguis entre escletxes
no importarà mai què facis
Ta perdició és son encert.

DÀNAE

Com la dama espera el seu amor,
com l’anell espera el seu diamant,
com la donzella espera l’amant,
Dànae anhela el seu salvador.

Està reclosa en l’etèria presó
de l’enveja, l’orgull i la passió.

Dànae es ressent del tedi odiós.
La princesa escapa somiant
de la monotonia imperant
d’aquest medi de color oliós.

És reclosa en la presó metafísica.
Ella espera aquesta sensació mística.

Jo l’admiro. I en aquest moment
la pluja d’or la ve a salvar.
Vull ser Eros, qui l’estimarà
com el clàssic Zeus omnipotent.

Jo allibero la musa empresonada
amb la carnalitat de ma mirada.

BOMBOLLES

Poder-les veure és abstraient
pugen i baixen lentament.

Voltades de color marró
i d’un dolç aroma i sabor.

Viuen en un fluït ambient.
Líquidament, màgicament.

Representen pura frescor
però emplenen el cor de calor.

Té un nom de forma sinuosa
però no hi recau la importància.

És, doncs, només en la constància
i la rítmica rigorosa

que podem valorar el plaer
que admirar les bombolles té. 

ODA AL NO-PERSONATGE

“Sento haver de comunicar-te que sóc aquell en qui mai has pensat, m’oblides les poques vegades que em coneixes i mai em tens en compte... ni m’hi tindràs. I possiblement t'alegres que així sigui.”

EL NO-PERSONATGE

Sóc jo, aquell desconegut,
el que mai apareix a l’obra.
I pobre de mi si ho fes,
que tothom me’n faria fora.

Oblidat, desaparegut...
No sóc cap metge, ni rei, ni patge,
sóc tot aquell que no és res.
Tu ets jo: el No-Personatge.

QUASI-SONET A TU

“L’altre dia, pensant una mica, vaig arribar a adonar-me que encara no t’havia dedicat cap poema…”

      Tu ets només forma, polida amb seda.
      Tu ets una musa, un motiu, deesa
      de la màgia i ma ànima presa
      pel teu encant encisada queda.

      De mil meravelles creadora;
      cada dia un batec diferent,
      una actitud a cada moment.
      De mi sencer et faig posseïdora.

      Incomprensible massa sovint,
      t’envoltes d’un misteri especial.
      Ets ingènua, completa, sensual…
      i única.

      Ets creativitat sense fi,
      preciosa, admirable, inmortal,
      omnipresent, un amor lleial…
      ets Música.