CUPIDO

És Cupido enfurismat
qui causa el real terror.
L’home no pot escapar
de la fletxa del mal amor.

Ell actua d’amagat
entre tenebres i foscor
i en el moment que vol atacar
pinta l’ànima amb negror.

Vigila, home, no l’enfadis!
que segur que surts perdent
si et toca amb una fletxa.

No t’amaguis entre escletxes
no importarà mai què facis
Ta perdició és son encert.

DÀNAE

Com la dama espera el seu amor,
com l’anell espera el seu diamant,
com la donzella espera l’amant,
Dànae anhela el seu salvador.

Està reclosa en l’etèria presó
de l’enveja, l’orgull i la passió.

Dànae es ressent del tedi odiós.
La princesa escapa somiant
de la monotonia imperant
d’aquest medi de color oliós.

És reclosa en la presó metafísica.
Ella espera aquesta sensació mística.

Jo l’admiro. I en aquest moment
la pluja d’or la ve a salvar.
Vull ser Eros, qui l’estimarà
com el clàssic Zeus omnipotent.

Jo allibero la musa empresonada
amb la carnalitat de ma mirada.

BOMBOLLES

Poder-les veure és abstraient
pugen i baixen lentament.

Voltades de color marró
i d’un dolç aroma i sabor.

Viuen en un fluït ambient.
Líquidament, màgicament.

Representen pura frescor
però emplenen el cor de calor.

Té un nom de forma sinuosa
però no hi recau la importància.

És, doncs, només en la constància
i la rítmica rigorosa

que podem valorar el plaer
que admirar les bombolles té. 

ODA AL NO-PERSONATGE

“Sento haver de comunicar-te que sóc aquell en qui mai has pensat, m’oblides les poques vegades que em coneixes i mai em tens en compte... ni m’hi tindràs. I possiblement t'alegres que així sigui.”

EL NO-PERSONATGE

Sóc jo, aquell desconegut,
el que mai apareix a l’obra.
I pobre de mi si ho fes,
que tothom me’n faria fora.

Oblidat, desaparegut...
No sóc cap metge, ni rei, ni patge,
sóc tot aquell que no és res.
Tu ets jo: el No-Personatge.

QUASI-SONET A TU

“L’altre dia, pensant una mica, vaig arribar a adonar-me que encara no t’havia dedicat cap poema…”

      Tu ets només forma, polida amb seda.
      Tu ets una musa, un motiu, deesa
      de la màgia i ma ànima presa
      pel teu encant encisada queda.

      De mil meravelles creadora;
      cada dia un batec diferent,
      una actitud a cada moment.
      De mi sencer et faig posseïdora.

      Incomprensible massa sovint,
      t’envoltes d’un misteri especial.
      Ets ingènua, completa, sensual…
      i única.

      Ets creativitat sense fi,
      preciosa, admirable, inmortal,
      omnipresent, un amor lleial…
      ets Música.

EL REGNE DE LEVIATHAN

És en el moment que la foscor s’acosta,

en aquell moment que el mal domina el món,

que el que és temut, que El Poderós s’oposa,
quan Leviathan, el gran Monstre, pren el tro.

Fou aquell un dia normal i corrent,

sense revolució ni conspiració,

quan la temença es féu esdeveniment.

quan la tirania esborrà la raó.

La societat viu, doncs, ara, d’amagat.

en una gran boira de desconeixença,

en el saber de la incapacitat,

en el fum marró de la mala naixença.

Leviathan! Oh, poderós! Tu ens vas fer creure
que tot aniria bé amb ta protecció.

Prometies acabar abolint la guerra

sens dir que seria eliminant l’acció.

I ara que ningú sabut no restarà

i ningú treballador no perviurà

i cap teu seguidor no et podrà clamar...

Digues doncs... Sobre qui podràs mai regnar?

I ara que les muntanyes s’han enrunat

i que la terra serà per sempre fang

i ara que ja mai res se n’aixecarà...

Digues doncs... Sobre on podràs mai regnar?

I és així, destruint el què, qui i l’on

com La Por, de la ment, anihila tot.

L’ésser humà quedarà inhabilitat

pel poderós i infinit Leviathan.