LA IMPORTÀNCIA DE LES VOCALS

Ja ho sé, que és irracional
però considero que cal

aprendre de la vocal

‘a’, ‘e’, ‘i’… Si tant se val
‘o’, ‘u’… Potser no és real.
Però sens elles tot fa mal.

Necessitem les vocals.

TERCETS

Quan sents vergonya de tu mateix
que difícil és obrir-se de cor,
quan l’egoisme es mostra en feix.

Les paraules perden vàlua d’or,
el pensament perd tot el seu sentit...
Cal distingir entre vida i mort?

S’escapaven dues gotes. M’han dit:
“calla... aquest ja no ets tu.
Per què vols seguir vivint així?

És ben cert, és ben cert. no ets tu”
Canviaré el món, però he de canviar jo
Si no sé ni què sóc vaig fotut.

Ja no puc estar a l’habitació
No puc esdevenir un inútil més
De què em serveixen fe i reflexió?

De què em serveix l’art, de què em serveix?
La música, poesia, el vers?
De què serveix tot plegat.. de què?

Si ni tan sols sé conviure amb mi
Si no sabré mai acceptar el destí.
Estúpid! No saps ni cuidar un amic!


(Aquesta es la ironia d’expressar el que defenso mitjançant allò que critico. però com, al cap i a la fi, descuido la mètrica... m’ho acabaré perdonant)

El dia que vaig ser sedentari

  El dia que vaig ser sedentari em vaig fer pensador. No ho vaig cercar, no ho vaig pretendre, simplement me’n vaig fer. Vaig passar dies i dies encabit en un sofà, de vegades estirat, de vegades assegut, de vegades amb una postura indefinida. El temps passava i jo no feia més que pensar. No menjava, no dormia, no feia res. Vaig deixar la vida que passés i jo només pensava. Vaig filosofar, vaig aprendre, vaig qüestionar. Vaig fer-me tantes preguntes, vaig formular tantes respostes equivocades, vaig dubtar tant de mi mateix... que vaig arribar a no saber res. Un cop oblidat tot, però, vaig poder esbrinar què tenia valor i què no, què pagava la pena de saber i què no. I vaig saber establir un criteri per a viure més feliç.

  Però la meva obra no acaba aquí, vaig trobar moltes solucions. Vaig curar el SIDA i el càncer, vaig posar fi a la crisi i vaig finalitzar la corrupció mundial. Vaig eradicar l’analfabetisme, vaig fer desaparèixer els conceptes racisme i desigualtat, vaig legalitzar definitivament i completa la llibertat d’expressió, vaig trobar la pedra filosofal i vaig aprendre a respirar sense oxigen.

  Tot això, però, no ho vaig escriure. I ara que torno a ésser un home actiu, ho he oblidat tot.

PAREJATS

Cau, cau l’arena d’amunt cap a avall.

El tractor rodant fa un soroll constant.

L’herba vibra, balla, amb el vent suau.

Ella és verda. Amunt, el cel és blau.

Els troncs verticals tenen buides copes.

Adornen l’hivern amb el campanar.

Nostre Sol escalfa la meva roba

i uns quants ocells donen vida al voltant.

Dins meu, ben endins, noto l’escalfor,

noto el dolç ritme de la serenor.

I sóc la màgia de poder saber

que el que no es dóna, s’acaba perdent.

M'OMPLE L'ÀNIMA

Veig foscor en tots els llums,

silenci a les paraules.

Un buit que ve de la pau

m’omple l’ànima.

Escolto els savis i llurs

veus d’or. Recordo les faules

de temps enllà. Un món blau

m’omple l’ànima.

HAIKUS

I

Com l’aigua que vola

baix, el blau hivern s’apropa.

Contrast: Blanc, blau... roda.

II

A poc a poc es

tanca la petita espora.

De roses hi ha poques.

III

Arc de Santmartí.

Arc de triomf descolorit.

Oh, la vie en gris.

IV

Pregunta’t més pel

cantó fosc d’ella, la lluna.
No veuràs mai el brillant.

V

Un ocell reposa

el vol a la branca d’un

arbre qualsevol.

VI

-Bon dia, quina hora

és? –Ara són ahir més

quatre. –Moltes gràcies.

VII

Les lletres se’n van

davant la meva mirada.

Llegir avui és en va.

VIII

Si les lletres tornen,

omplen el cap, no l’estómac.

Però jo ja en tinc prou.

IX

Si jo menjo cada

dia és nou per a mi.

Si no ploro, sóc.

X

Jo sóc el triangle

que em porta a un altre mont on

onirisme és realitat.

XI

-Calor a la vista!

Sensualitat. Aquí. Ara.

Gràcies, Afrodita...