PARAULES

Sobre l’amor que enlaira el pensament

parla el futur que tu ara em descrius.

No és tan fred l’hivern com un estiu

passat sol de sol a sol. Amic vent,

que a més a més que em dóna la paraula

m’acompanya al llit. És com un diamant

per a qui el temps no passa. Imperant

el llibre ordena dilemes. La faula

s’aixopluga a les pàgines de seda

i evoca una boca d’ivori o or.

Com quan badalla l’aurora que neda

en un foc d’espurnes (rumor, remor!),
jo entomo la dansa que es mou freda

i la deso dins l’ànima. Tresor.

Dolçor

   Em desperto sobresaltat i xop de suor freda, envoltat per una dolçor quasi melosa que s'olora en l'ambient i empalada els sentits. Somiava en una presència femenina i dolça que m'atacava alhora que em seduïa, que m'assassinava alhora que em posseïa, que m'apunyalava alhora que em donava un petó. Somiava que just en el moment que ella m'anava a rematar em despertava.

   I ara estic despert, panteixant i olorant aquesta melositat de l'ambient que m'envolta i m'atrapa. I noto una presència que s'apropa gràcilment però segura i molt lentament cap a mi. Abans que no m’adoni, la presència ja em roça i em somriu d'una manera amigable, amorosa, seductora i agradable. Entremaliada, com si volgués jugar amb mi. De fet, jugant amb mi. M'encisa amb una màgia i un misteri tals que encara que ho desitgés amb tota la meva voluntat, no podria escapar d'ella. Però de totes maneres no ho vull. Vull que romani amb mi eternament, juntament amb la dolçor que l'acompanya i l'erotisme que comporta, vull que s'estiri al meu costat i no m'abandoni mai. Mai...

   Com si m'hagués llegit el pensament, m’aparta molt suaument cap a un costat i es fa un lloc al llit, estirant-se amb mi i sense deixar-me de somriure. Respira que quasi no sembla que ho faci, només eleva lleugerament els seus pits, només lleugerament. I tot i així el seu alè m'hipnotitza quan es posa a sobre meu i em xiuxiueja i suplica sincerament, front a front, que visqui aquesta nit com si fos l'última. Recordant-me del somni, ho trobo irònic però no li puc negar res (més voldria) i, tot i que no sé d'on ve i no sé on anirà, ni si tornarà o se m'endurà en una fuga cap al no-res, visc apassionadament la nit, com si fos l'última.

   Quan s'apropa l'aurora, la misteriosa, daurada i tímida aurora que harmonitza amb la dolçor, màgia i elegància de moviments com la llum que es filtra entre les escletxes de la persiana, només aleshores, quan arriba l'aurora, ella deixa caure el seu pes molt lleugerament, com si no en tingués, sobre el meu cos, uneix el seu nas al meu i esbotza el darrer somriure (i quin somriure...) mentre em fa el primer petó, a la galta dreta. Un petó tímidament humit que em crema tota la cara i fa que un calfred em recorri de dalt a baix i de baix a dalt de l’espinada. Recuperat del misteri i la sensació tendre i esgarrifosa del petó, veig com una llampada, com un reflexe de llum esmolada baixa volant en picat i en direcció a la banda esquerra del meu coll.

   Em desperto sobresaltat i xop de suor freda, envoltat per una dolçor que s'olora en l'ambient i empalaga els sentits. 

ÉSSER QUÀNTIC

Imagina la bellesa

de posseir la certesa

d’ésser dos en un.

Imagina com deu ésser

poder moure’t sense pressa.

Ésser dos en un.

No tenir cap zona tensa

i poder navegar sense

intenció, destí.

Pertànyer alhora a dos móns,

ser dual, ser electrons.

Cap fi, a la fi.

Imagina com deu ésser

poder moure’t sense pressa.

Ésser dos en un.

Imagina la bellesa

de posseir la certesa

d’ésser dos en un.

ONATGE

“I jo, a la riba, penso en veure’ls passar, per quin caprici dels déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...”

MÀRIUS TORRES

El groc esmorteït, estampat, com

si fos en un dibuix romàntic, sobre

la magnificència dels núvols, s’obre

a poc a poc per a deixar veure el Sol.

        

La infinita cadena d’onades

es mostra avui més llarga que mai.

L’horitzó es distingeix en l’espai.

Jo l’intento mesurar, a debades.

        

Avui és el dia que més m’emociono

d’admirar la bellesa que li dono.
Però avui no sóc el mar; no sóc l’onatge.

        

Volent ser la bellesa que no sóc

però que he creat, em capbussó en el món.

I, ja per sempre més, seré el paisatge.

La nimfa i la lluna

   Hi havia una vegada una Nimfa que vivia sempre al costat del seu pare, el Riu. La Nimfa era molt petitona i molt innocent, molt nena, i el seu pare l’estimava molt i la tractava molt bé. La protegia sempre, jugava amb ella, li explicava històries increïbles, rondalles i llegendes de móns llunyans que ell havia vist en néixer i durant la seva joventut. Eren feliços, els dos, perquè no existia cap mal entre ells. Si el temps s’hagués aturat aleshores, la seva vida hagués estat perfecte, però ja ho deia Heràclit, que ningú es pot mullar dues vegades en el mateix riu, perquè les coses canvien.

    I, tot i que era de manera gairebé imperceptible, les coses canviaven. La Nimfa encara fou nena, mentre encara tingué aquella admiració al seu pare, mentre se’l va escoltar bocabadada, però els estius grocs passaven a tardors marrons, hiverns blancs i primaveres verdes, el Riu engreixava i fertilitzava segons l’època i la Nimfa anava creixent i anava tornant-se més i més bella. Li va créixer el cabell fins que li arribava tota l’esquena avall, la transparència es va tenyir d’un blau molt pur, els seus moviments van començar a fluir com l’aigua i el seu pare estava orgullós d’això, tot canviava com el Riu desitjava, la seva filla havia d’esdevenir la Nimfa més bonica de totes. Però ella va començar a trobar una curiositat que no podia aturar respecte la vida exterior. 

   El gran canvi es va produir per culpa d’aquesta curiositat i contràriament a com fins aleshores havia fet la vida. El gran canvi esdevingué de cop, sobtadament, inesperadament... quan una tarda de la seva adolescència, creient-se ja gran i valenta, la Nimfa va separar-se una mica del seu pare per anar a passejar i va veure com una noia pèl-roja rondava pel bosc, gaudint gairebé amb voluptuositat de les fruites que aquest li regalava. La Nimfa, meravellada per la bellesa d’aquella noia misteriosa i desconeguda, la va seguir, procurant que la Pèl-roja no s’adonés que tenia una "espieta". Perseguint-la i observant-la, jugant a fet i amagar, sempre col·locadeta rere un arbre i traient tímidament el cap, sempre amb curiositat gairebé infantil, amb curiositat innocent.

   El dia va acabar i la Nimfa es va espantar molt, car mai havia estat de nit lluny del seu pare. De sobte,El bosc es va transformar radicalment. Tot es va fer tenebrós i fosc, tot lúgubre, tot hostil, tot es va convertir en enemic de la petita Nimfa, sense que ella ho volgués ni ho hagués cercat. La pobra va oblidar que estava allà perseguint la bellesa de tant preocupada que estava per a que res l’ataqués.

   Angoixada com estava, va trepitjar una branca i la Pèl-roja la va descobrir, però tampoc es va molestar. Només es va quedar aturada en una petita clariana d’aquell bosc gris i ombrívol. I li va somriure. I la lluna, suau quan es filtrava entre les branques d’aquells faigs tan alts, senyorials i savis, va il·luminar els seus ulls verds i brillants, vius però absents en un món idíl·lic i llunyà, i els seus pits rodons i tendres i joves, i el seu cos blanc i fred i que es deixava caure com si fos una cortina de seda, i el seu somriure vermell i calent i humit, conjuntat amb el seu cabell de foc i ondulat i lliure que semblava estar ben viu gràcies a un tímid aire que es llevava en aquell moment alhora que removia una boirina molt fina i molt pàl·lida, que acariciava fresca, melancòlica, molt a poc a poc, la nit.

   La petita Nimfa es va enamorar de tanta bellesa concentrada en un instant tan breu i va voler abraçar la Pèl-roja, la va voler tenir només per a ella. Va fer un pas endavant, dos, tres... i en el mateix moment que la petita Nimfa va agafar la ma de la Pèl-roja, aquesta va tancar els seus ulls i va començar a enlairar-se com si el seu cos no pesés, de viatge de retorn cap a la Lluna. I amb ella se’n va anar la Nimfa, feliç i serena.

    El matí següent, el Riu va inundar el bosc per a buscar, sense èxit, la seva filla desapareguda.

L'anomenen Seguretat

 Darrerament sento que em manca la inspiració, que se m'acaben les idees i els personatges per a crear i això que amb prou feines n'hauré creat una dotzena de diferents...Però, quin és, doncs, el problema? ... Cap ni un. Baixa autoestima, que diuen. I no sé perquè dic aquestes bajanades si, de fet, sempre que agafo el llapis acaba venint-me alguna idea al cap. I la d'avui, a classe de literatura i aprofitant que ja he acabat de llegir En Quixot de la Taca, és la següent:

 Va passar, aleshores, per la porta detectora de metalls, somrient els guardes i vestida, com sempre, molt elegant. La tria del dia era una curta faldilla de tub amb una escletxa al cantó dret, que estava acompanyada d'una brusa blanca, descordada del botó superior i que deixava poc a la imaginació i bastant més a la vista. La brusa i la faldilla, unides un gros cinturó de cuir de color marró fosc amb una civella daurada i subtil alhora, estaven clausurades sota una cenyida i breu americana negra, tan breu que es podia comparar amb un sospir que quasibé s'intueix més que es veu. Tot això estava coronat per uns fantàstics i alts tacons d'agulla, d'aquells que farien semblat un ànec a qualsevol dona del planeta, però que a ella no feien més que donar suport a les seves esveltes, llargues, ben depilades cames. Amb la seva mirada negra com les seves ninetes i segura, va encisar els guardes i així va aconseguir passar tot i que pités, amb el pretext que la culpa la tenia la civella. Amb la mateixa seguretat va superar el control de passaports i l'entrada a l'avió. Ara només calia esperar que una hostessa l'atengués. Poc abans que es posessin els motors en marxa va demanar per anar al bany i, amb l’excusa que no sabia on era i l'amabilitat de la jove que l'atenia, es va fer acompanyar. Fora de la vista de tot l'avió, l'inhabilità d'un cop de puny a l'estómag, li va prendre la roba i li passà la seva. La va fer anar a ocupar el seu lloc sota l'amenaça de mort. Un cop, va haver col·locat el detonador al seu lloc, ella sortí de l'avió dissimuladament i amb el seu usual posat altiu i sens haver-se ni tan sols despentinat i se'n tornà cap a la ciutat, satisfeta. L'endemà sortiria a tots els diaris i en portada l'explosió accidental d'un motor d'un avió quan aquest es disposava a enlairar-se. I amb aquest "accident" ja anirien nou explosions de motor en nou ciutats diferents i amb nou companyies diferents, sense que ningú sospités que era la dona més bella del món, la responsable.

L'aliat del diable

  Quan va creuar la porta no es va sorprendre. Va entrar al mateix vestíbul, luxós però atrafegat, que cada matí a les 8: 47. Va esperar el mateix ascensor i hi va pujar, arribant amb ell al setzè pis on tenia el seu estudi lluminós i segur, en el qual va entrar, sense sorprendre's, com cada matí a les 8:50 en punt, deu minuts abans de rebre la primera visita per a poder encendre el lent ordinador.

  La primera visita va entrar i se'n va anar. També ho va fer la segona... i així féu la tercera i la quarta i la cinquena... I així va passar, sense que passés res, un altre monòton i avorrit matí, sense sorprendre's, fins que a l'hora de dinar va pujar per les escales (mai té pressa a l'hora de dinar) cap a l'àtic, on està situat el restaurant de l'edifici d'oficines. Va arreglar-se l'americana i la camisa, va col·locar-se bé el serrell, es va tocar l'anell altre cop i va obrir la porta del restaurant, sense sorprendre's quan el cambrer el va rebre amb la mateixa assajada i automàtica frase com ho feia cada migdia: "Al mateix lloc de sempre?"

  Va voler seure, doncs, a la seva taula de sempre, en un petit racó, propera a la finestra amb vista a mitja ciutat. Però aquell dia la seva taula estava ocupada.

  - Segui, sisplau, no es pertorbi per la meva presència - i li vaig assenyalar la cadira lliure, ja retirada de la taula.

  Aleshores es va sorprendre de veritat per primer cop, m'atreveixo a dir-ho, en la seva vida. Mai ningú s'havia atrevit a seure a la seva taula, en aquell racó amagat des d'on controlava tot el menjador, al costat de la finestra. Mai ningú li havia dirigit la paraula a l'hora de dinar, tothom sabia perfectament que era el seu moment de soledat i reflexió i que no volia ésser destorbat. Se sentia tens quan es va decidir a seure.

  - Com es troba? - li vaig preguntar amb un somriure amigable i ua mirada burleta. Ell em mirava de fit a fit, silenciós. Jo li mirava únicament l'anell (això suposaria la meva perdició). Ell estava acostumat a la seguretat del seu estudi, de la seva cadira i a la separació de la seva taula. Jo em mostrava directe i transparent, actiu, segur, però sobretot directe. Ell es trobava desconcertat. Jo vaig començar sobtadament a pintar-li un breu resum de la seva existència, de la seva monotonia i el seu control del temps. De com entrava sempre al mateix vestíbul, de com esperava sempre el seu ascensor i de com entrava deu minuts abans per encendre el seu lent ordinador. I li vaig espetar que tot acaba. Ell anava assentint, fins al darrer moment. Acabada la presentació ell va formular l'òbvia pregunta: "Per què m'expliques el que ja sé?" (megalòman repel·lent). Vaig decidir, premeditadament, no respondre. Sabia que voldria descol·locar-me, el coneixia a ell millor que a mi mateix. El vaig ignorar i vaig prosseguir.

  - Vull que ho deixi córrer tot - va riure -. Vull que llenci el seu ordinador per la finestra mentre aquest flameja - va deixar de riure. La seva seriositat, ho he de reconèixer, em va espantar, em va fer esfereir, contenia una hostilitat malèfica que semblava nascuda en un inframon demoníac. Semblava que la meva proposta no li havia caigut en gràcia a l'home més poderós del món.

  I això ho puc corroborar ara, que estic lligat de mans i peus i amb el cap tapat, volent cridar amb cada sotrac del camí que recorre la furgoneta on se'm transporta com a un animal de granja i volent escopir la sang que em raja del llavi inferior, partit i inflat. Finalment la furgoneta para i noto com algú, pudent a tabac barato m'agafa i em carrega, camina i em llença brutalment contra un terra fred i humit, probablement de formigó.

  - No m'agrada que em diguin el que he de fer.

  Jo amb prou feines ho sento, encara estic atordit. Rebo un darrer cop, a les costelles, que em fa caure a terra mentre intentava aixecar-me, a les palpentes. M'agafen el cap i em treuen el sac que em cobria els ulls. Ara vaig el que ja imaginava. Un magatzem infinit i la soledat exceptuada per aquella presència fastigosament elegant, superba i els seus ulls penetrants i poderosos, el seu somriure victoriós que m'esdevenia repel·lent i aquell anell que, en el fons del meu ser, mai havia deixat de mirar, que em captiva, que m'obsessiona.

  - Em caus bé - em deixa anar de cop -. Molts han intentat parar-me els peus, però tu has estat el més astut i el més insensat alhora. M'has arribat a conèixer millor que ningú i això ho admiro. Potser és bonic que sàpigues que algú t'admira, al cap i a la fi. No puc arribar a entendre't, però... per què m'ordenes?... Precisament tu, que saps que no m'agrada que em diguin el que he de fer.

  M'ha deslliurat de les cadenes mentre parlava i ara que sóc lliure estic més intimidat encara, perquè noto la meva incapacitat, la meva petitesa respecte a ell. I mentre em parla només puc mirar el seu anell (la meva perdició). Em posa extremament nerviós la seva arrogància i superioritat. M'indigna. M'enerva. El repudio fins al punt que l'envejo.

  D'una revolada vull agafar-li l'anell, però ell s'aparta suaument i m'empeny a un costat. Torna a somriure victoriosament i arrogant. Però quan un objecte així es converteix en una obsessió tal, hom no es rendeix tan fàcilment. Tampoc jo. Li salto a sobre, esvaint la meva inferioritat, la meva por, desitjant acabar amb aquella arrogància, anhelant prendre aquell anell que em fa embogir. Li agafo la mà, li agafo el dit, li agafo l'anell i me'l poso. Immediatament veig amb un somriure victoriós i arrogant i nou com aquell cos s'esvaeix. Agafo l'americana i la corbata, me les col·loco bé, m'arreglo el serrell i em toco l'anell altre cop.

Sóc el nou aliat del diable.