La culpa és de la casualitat

  Com va morir en estranyes circumstàncies, tothom va saber segur que no havia mort per voluntat pròpia. La dona, commocionada, va ser capaç de voler trucar la policia, per a que aquesta investigués el cas, però fou el fill, exaltat, qui, encertadament, ho va impedir. "Mama" va dir "no cal, sisplau". Va fer de testimoni davant d'ella, li va explicar tot el que sabia. Ell havia estat l'últim en dirigir la paraula al difunt (que en aquell moment encara no ho era, de difunt). La nit anterior, el pare li havia comentat, tot divertit, que un bruixot de carrer li havia dit que els rius maten i que havia d'anar amb compte amb qualsevol lloc que pogués ésser vertiginós. "Quina classe d'auguri és aquest?" Se'n reia, de l'assumpte. El fill havia advertit també al pare. "Ves amb compte, però. Perquè no és normal que un bruixot et pari per a dir-te únicament això. Ves amb compte, papa", li deia.

  Al matí següent havia aparegut el pare mort en el riu, a prop d'un barranc del jardí de la casa, per això tothom sabia que ell no havia mort expressament. La dona va voler veure el bruixot de carrer i el fill el va portar al lloc indicat pel difunt pare. El misteriós home, molt pàl·lid i vell i canós, tot vestit de negre i encorbat, va encorbar també aquells fills llavis per a esbotzar un somriure, en veure la dona. "Així que ja s'ha complert?". Ella va esclatar en ira i se li llançà a sobre, de manera que gairebé causa un infart en el pobre home, a més a més que va causar un espectacle inusual. No va ser fins que el públic assistent els va separar que el bruixot de carrer es va poder excusar:

  - Ja ho veu, senyora, que jo només vaig augurar un mal futur al seu marit. La casualitat va fer que ell volgués prendre la fresca davant el riu aquella mateixa nit, inconscient del perill que allò podia suposar. La casualitat i només la casualitat va fer que la vora del barranc cedís. No m'empresoneu a mi, que només sóc un simple missatger del destí. La culpa és de la casualitat.

The Thrill is gone

 Em llevo a les quatre del matí, més o menys, del teu malson. Hi surto xop de suor, blanc i tremolós, espantant, amb els ulls esbatanants i de cop i volta, saltant, com s'acostuma a sortir d'un malson. Hi surto jo per a que tu puguis dormir tranquil·la. Et toco el front i no tens febre. Puc relaxar-me, però no ho faig.

  El malson era terrible, corries i corries per un passadís infinit i monòton, amb tots els murs iguals, d'acer inoxidable brillant, de manera que potser corries pel sostre i mai ho podríem saber, de manera que potser donaves espirals infinites i mai ho podríem saber, de manera que potser era un cercla tancat i mai ho podrem saber. I no passava res, només corries angoixada, fugint de tot i res, de la vida i de la mort alhora. I el malson era teu. I l'he tingut jo.

  Et miro, ara, en la penombra. Segueixo amb els ulls la teva fina figura, ondulant-se a l'alçada de la cintura i baixant fins als peus; elevant-se a l'espatlla i reposant al cap. Recorro la teva espinada i compto, una a una, les vèrtebres que se t'intueixen. Admiro el contrallum groguenc de la ciutat que es forma en perfecta harmonia amb la matinada i la blavor de la lluna. Vivim un moment on els colors i els silencis formen una unitat, on les petites foscors fan les paus amb la llum i creen una llar a aquesta escena.

  No puc oblidar el malson, em dóna voltes i més voltes al cap, infinitament i monòtona, com el passadís. A poc a poc, la creixent llum de l'horitzó proper em fa allunyar la imatge de la freda visió del passadís. Calculo el moment exacte per a sintonitzar The Thrill is gone, la cançó que sempre em fas escoltar per a allunyar la tristor, la cançó que més agraeixo que m'hagis fet conèixer, la cançó que més vegades hem cantat junts, per a que et despertis, per a que et quedis dempeus davant la finestra i deixis que m’uneixi a tu.

  Contemplem junts l'espectacle d'una ciutat que més que despertar-se, reneix. El silenci minva suaument, progressivament, substituït per la nostra música que creix alhora que la bola brillant s'enlaira, filtra els seus tímids raigs, lleugers i veloços, entre les arestes de les cantonades, entre les escletxes de les persianes matineres, entre el relleu establert i ordenat dels carrers. Veiem com les ombres i les llums artificials s'enretiren i donen una recelosa benvinguda a la blancor d'un nou dia, a la boirina que abraça els fanals, que pentina el terra.

  Avui la ciutat reneix, la seva antiga llunyania es fa bella per a nosaltres, la seva arquitectura és més pura, les seves corbes són més sinceres i les seves rectes són més fermes, el seu ordre perd el seu patetisme i el seu ritme frenètic cobra sentit. Avui les seves runes amagades no són pedaços de passat, no són muntanyes de pedres i pols, avui es magnifiquen i ens fan sentir recollits i petits, mostren la saviesa amagada. Avui la seva modernitat es fa avantguarda i es deixa comprendre, es deixa acariciar.

  L'espectacle culmina amb una mil·lèsima de segon brevíssima i excepcional. El disc solar ha aparegut del tot i durant aquest brevíssim instant de temps esdevé la culminació de la bellesa absoluta, un gest que només està a l'abast d'un Déu perfecte. Un sol raig de sol xoca i il·lumina contra l'estàtua de la cúpula de la Biblioteca Nacional, un àngel efeb, alat i lliure en la seva immobilitat. És d'or i ara, durant una mil·lèsima de segon brevíssima i excepcional, brilla amb llum pròpia.

Alcohol

Caic. De cop, em desperto i obro els ulls. La llum m'encega, els torno a tancar. No sé ni quina hora és ni on sóc i amb prou feines sé qui sóc jo. Com més m'adono que estic despert , més parts del cos em fan mal i quan em desperto del tot noto la contusió més jove: el meu colze dret està vermell del cop que acaba de rebre al caure jo del banc on he passat les poques hores de matinada restants a la llarga nit. M'intento aixecar i a tots els dolors físics se suma l'aparició sobtada del meu cap. Me'l noto pesant, molt pesant, massa pesant i em roda en absolut desconcert i desequilibri com si fos ridículament gran per al meu coll i donés voltes inestables cada cop més i més grans i més i més ràpides. A més a més, em bombeja exageradament fins al punt que no sento ni els batecs del meu propi cor. M'acabo d'oblidar del meu cos perquè el meu cap em preocupa massa, ara mateix. Aconsegueixo mig seure, mig recolzar-me al banc i començo a respirar a poc a poc, hàbit que ja tinc instaurat en la meva fisonomia, amb la finalitat de calmar-me i recordar per què estic com estic i perquè estic on estic. L'alcohol, sempre l'alcohol és el que em perjudica quan jo acudeixo a ell per a demanar-li ajuda. Amic traïdor! Em veig sang als nusos de les mans, però no és meva. Sí que ho és, en canvi, la que molt lentament i calorosa, arrapada a la meva pell com si no se n'anés a deixar anar mai, raja acariciant la meva galta esquerra i que prové d'un petit trau que, crec, dec tenir al front. Em palpo la cara i em noto el llavi, que segurament deu estar blau i no vull arribar a imaginar la imatge que em fa donar, i l'ull dret inflats. Obro, doncs, l'ull esquerre, que és el sa, perquè noto la teva presència. Et veig...millor dit, t'intueixo davant meu, dempeus, mirant-me compassivament. Se t'escapa un somriure i véns a seure al meu costat, m'abraces. Jo ploro desconsoladament. M'abraces més fort i jo m'he d'apartar. Noto que tinc una costella malmesa. Tornes, doncs, a socórrer el meu cos, ara tendrament i més suau i així ens quedem una estona llarga, una llarga estona, esperant que les llàgrimes es cansin de brotar dels meus vermells ulls (el dret també blau, degut al cop). Em comentes que tinc una pinta curiosa, ridícula, és a dir, còmica i, tot que jo no estic per gràcies (i menys si són sobre mi), t'agraeixo el bon humor. Veient que ja sóc capaç de parlar i moure'm una mica i semblo tenir millor estat d'ànim, m'intentes fer aixecar però em torno a marejar i vomito, així que segueixes esperant. Un cop recuperat i molt a poc a poc, doncs, m'ajudes a caminar. Mentre deambulem pel passeig marítim, penso en la certesa que després em renyaràs i que ara mateix sents una enorme decepció davant meu, tot i que ho neguis. Però m'és igual. Un cop més, em salves i m'allunyes de la misèria humana que sóc i et prometo (i avui ho prometo seriosament) que canviaré, per tu.

Paternitat i maternitat

PATERNITAT

Les seves manetes es movien cap amunt cercant un suport on agafar-se, una prova palpable de que ell estava viu. Els seus ullassos s'entreobrien amb tota la prudència del món per tal que la llum no els ferís. Aquell ulls enormes i grandiosos en proporció al seu caparronet eren l'únic tret expressiu de la seva cara. Aquella carona, encara vermellosa i no del tot formada, amb aquelles orelletes, aquell nassó i aquella boqueta que panteixava suaument i molt a poc a poc en busca del apreciat gas que és l'oxigen. Aquella carona encara vermellosa i no del tot formada, amb aquella barbeta, amb aquells cabells mal escampats pel seu cap i sobretot amb aquells ullassos.

Aquells ullassos que enamoraven i encantaven. La metgessa,  des del primer moment que l'havia vist, havia tingut la certesa de que aquells ulls el farien gran en aquesta vida.

El dia havia passat entre visites i felicitacions. "Ei! Que maco que és!" "Oh! Quina preciositat!" "S'assembla al pare!" o "s'assembla a la mare!" I mentrestant pensava que a ningú s'assemblava. Al migdia, havia tingut mitja hora de descans per poder dinar però a les quatre de la tarda els visitants havien tornat a l'atac. Familiars i amics expectants per conèixer el nouvingut mentre la mare jeia al llit agafant-lo amb la franca tendresa d'una mare i de tant en tant, deixant que anés a parar als inexperts i descuidats braços d'algun dels visitants de més confiança.

Ara mateix ja són les deu de la nit i l'últim visitant ha marxat fa justament un minut. Ara ja respiro més o menys tranquil per primer cop el dia d'avui. Ha sigut una jornada completament estressant i caòtica, plena de pensaments repulsius en contra d'alguns visitants i plena, també, d'alegries i sinceres abraçades entre amics. Ara que puc fer la valoració estirat al sofà de l'habitació de l'hospital, a les fosques, crec que ha sigut un dia ple de sentiments i d'il·lusió i que em puc considerar l'home més afortunat del món. Sóc pare per primer cop i encara no m'hi cap al cos, no m'ho crec. És fascinant i alhora aterrador. A partir de demà m'enfrontaré a una nova vida, mai fins ara explorada. I sóc feliç.

MATERNITAT

Les seves manetes es movien cap amunt cercant un suport on agafar-se, una prova palpable de que ell estava viu. Els seus ullassos s'entreobrien amb tota la prudència del món per tal que la llum no els ferís. Aquell ulls enormes i grandiosos en proporció al seu caparronet eren l'únic tret expressiu de la seva cara. Aquella carona, encara vermellosa i no del tot formada, amb aquelles orelletes, aquell nassó i aquella boqueta que panteixava suaument i molt a poc a poc en busca del preciat gas que és l'oxigen. Aquella carona encara vermellosa i no del tot formada, amb aquella barbeta, amb aquells cabells mal escampats pel seu cap i sobretot amb aquells ullassos.

Aquells ullassos que enamoraven i encantaven. La metgessa,  des del primer moment que l'havia vist, havia tingut la certesa de que aquells ulls el farien gran en aquesta vida.

El dia havia passat entre visites i felicitacions. "Ei! Que maco que és!" "Oh! Quina preciositat!" "S'assembla al pare!" o "s'assembla a la mare!" I mentrestant, amb un gran orgull pensava: "S'assembla a mi!".

Havia passat tot el matí preocupant-se pel nadó, amb una gran ansietat al cos perquè volia tenir-lo ja per a mi sola, però de seguida que l'han tornat a l'habitació, ja relaxada, he respirat tranquil·la amb el nadó als braços. Vint minuts després han començat a venir els visitants i amb ells tot l'estrès que comporta. La primera inevitable ronda de felicitacions i somriures l'he passada estirada, encara afeblida per l'epidoral i el shock del part. Quan a les tres i mitja la metgessa ens ha anunciat que teníem una estona per dinar tranquils i sols, que ara no era hora de visites, ens hem quedat els dos homes més importants de la meva vida i jo a l'habitació per poder dinar i discutir el nom del petitó. Sincerament, encara no ens hem posat d'acord, però tinc l'agradable certesa de que abans que acabi el dia l'haurem decidit.

A les quatre en punt han vingut a acomiadar-se els meus pares i han arribat els sogres i jo he saludat a la mare perque els dos homes estaven fosos en una interminable abraçada. Orgull masculí... Els hem deixat fer, per descomptat, i quan s'han separat, dos minuts després, ho negaran sempre, però els dos tenien llàgrimes als ulls.

Deu minuts més tard, tornava l'atac de visitants i jo, per sort o desgràcia, ja estava bastant més recuperada de l'anestesia i percebia al cent per cent tot el que em deien ells. I ja no eren veus ofegades que s'exclamaven, ara eren veus perfectament clares que, com et veien animada, s'animaven ells també i començaven a xerrar i xerrar. Bé, no tots, alguns venien, et felicitaven i marxaven. Però ningú tenia termemig. Només els meus sogres, sobretot ella, que quan em veia molt estressada, s'inventava una excusa per fer fora l'inoportú visitant i desapareixia ella també una estoneta, per curta que fos, perquè sabia que només desaparèixer ella, apareixeria un altre visitant del qui m'havia de protegir. Potser ho he trobat un pèl exagerat, però sé que li ho acabaré agraïnt.I així ha passat la tarda, visita rere visita, abraçada rere abraçada, felicitació rere felicitació, llàgrima rere llàgrima i somriure rere somriure...

Ara estic estirada al llit de l'habitació de l'hospital, com porto fent tot el dia, i respiro realment tranquil·la per primer cop avui. El nen dorm i el no tan nen ho aparenta, però sé que pensa, igual que jo. Mantindré el còmplice silenci, que avui el necessitem els dos. De fet, és tan profund el silenci que, no sé si perquè sento el mateix o perquè me'l conec massa, gairebé puc sentir el que pensa ell. Jo gairebé ni sé que sento ara mateix, tinc por i em sento valenta alhora. Tinc una il·lusió enorme per a que sigui demà, però alhora vull que aquesta nit no acabi mai i vull dormir però em sento molt desperta. De fet, ja sé el que vull: Pensar. Pensar una estona en aquest silenci que ara m'acompanya. 

Em sento neguitosa però fent la valoració del dia em sento afortunada, afortunadíssima. Sóc mare per primer cop i no m'hi cap al cos, encara. No m'ho crec. És fascinant i alhora aterrador. A partir de demà m'enfrontaré a una nova vida, mai fins ara explorada. I sóc feliç.