The Thrill is gone

 Em llevo a les quatre del matí, més o menys, del teu malson. Hi surto xop de suor, blanc i tremolós, espantant, amb els ulls esbatanants i de cop i volta, saltant, com s'acostuma a sortir d'un malson. Hi surto jo per a que tu puguis dormir tranquil·la. Et toco el front i no tens febre. Puc relaxar-me, però no ho faig.

  El malson era terrible, corries i corries per un passadís infinit i monòton, amb tots els murs iguals, d'acer inoxidable brillant, de manera que potser corries pel sostre i mai ho podríem saber, de manera que potser donaves espirals infinites i mai ho podríem saber, de manera que potser era un cercla tancat i mai ho podrem saber. I no passava res, només corries angoixada, fugint de tot i res, de la vida i de la mort alhora. I el malson era teu. I l'he tingut jo.

  Et miro, ara, en la penombra. Segueixo amb els ulls la teva fina figura, ondulant-se a l'alçada de la cintura i baixant fins als peus; elevant-se a l'espatlla i reposant al cap. Recorro la teva espinada i compto, una a una, les vèrtebres que se t'intueixen. Admiro el contrallum groguenc de la ciutat que es forma en perfecta harmonia amb la matinada i la blavor de la lluna. Vivim un moment on els colors i els silencis formen una unitat, on les petites foscors fan les paus amb la llum i creen una llar a aquesta escena.

  No puc oblidar el malson, em dóna voltes i més voltes al cap, infinitament i monòtona, com el passadís. A poc a poc, la creixent llum de l'horitzó proper em fa allunyar la imatge de la freda visió del passadís. Calculo el moment exacte per a sintonitzar The Thrill is gone, la cançó que sempre em fas escoltar per a allunyar la tristor, la cançó que més agraeixo que m'hagis fet conèixer, la cançó que més vegades hem cantat junts, per a que et despertis, per a que et quedis dempeus davant la finestra i deixis que m’uneixi a tu.

  Contemplem junts l'espectacle d'una ciutat que més que despertar-se, reneix. El silenci minva suaument, progressivament, substituït per la nostra música que creix alhora que la bola brillant s'enlaira, filtra els seus tímids raigs, lleugers i veloços, entre les arestes de les cantonades, entre les escletxes de les persianes matineres, entre el relleu establert i ordenat dels carrers. Veiem com les ombres i les llums artificials s'enretiren i donen una recelosa benvinguda a la blancor d'un nou dia, a la boirina que abraça els fanals, que pentina el terra.

  Avui la ciutat reneix, la seva antiga llunyania es fa bella per a nosaltres, la seva arquitectura és més pura, les seves corbes són més sinceres i les seves rectes són més fermes, el seu ordre perd el seu patetisme i el seu ritme frenètic cobra sentit. Avui les seves runes amagades no són pedaços de passat, no són muntanyes de pedres i pols, avui es magnifiquen i ens fan sentir recollits i petits, mostren la saviesa amagada. Avui la seva modernitat es fa avantguarda i es deixa comprendre, es deixa acariciar.

  L'espectacle culmina amb una mil·lèsima de segon brevíssima i excepcional. El disc solar ha aparegut del tot i durant aquest brevíssim instant de temps esdevé la culminació de la bellesa absoluta, un gest que només està a l'abast d'un Déu perfecte. Un sol raig de sol xoca i il·lumina contra l'estàtua de la cúpula de la Biblioteca Nacional, un àngel efeb, alat i lliure en la seva immobilitat. És d'or i ara, durant una mil·lèsima de segon brevíssima i excepcional, brilla amb llum pròpia.