Paternitat i maternitat

PATERNITAT

Les seves manetes es movien cap amunt cercant un suport on agafar-se, una prova palpable de que ell estava viu. Els seus ullassos s'entreobrien amb tota la prudència del món per tal que la llum no els ferís. Aquell ulls enormes i grandiosos en proporció al seu caparronet eren l'únic tret expressiu de la seva cara. Aquella carona, encara vermellosa i no del tot formada, amb aquelles orelletes, aquell nassó i aquella boqueta que panteixava suaument i molt a poc a poc en busca del apreciat gas que és l'oxigen. Aquella carona encara vermellosa i no del tot formada, amb aquella barbeta, amb aquells cabells mal escampats pel seu cap i sobretot amb aquells ullassos.

Aquells ullassos que enamoraven i encantaven. La metgessa,  des del primer moment que l'havia vist, havia tingut la certesa de que aquells ulls el farien gran en aquesta vida.

El dia havia passat entre visites i felicitacions. "Ei! Que maco que és!" "Oh! Quina preciositat!" "S'assembla al pare!" o "s'assembla a la mare!" I mentrestant pensava que a ningú s'assemblava. Al migdia, havia tingut mitja hora de descans per poder dinar però a les quatre de la tarda els visitants havien tornat a l'atac. Familiars i amics expectants per conèixer el nouvingut mentre la mare jeia al llit agafant-lo amb la franca tendresa d'una mare i de tant en tant, deixant que anés a parar als inexperts i descuidats braços d'algun dels visitants de més confiança.

Ara mateix ja són les deu de la nit i l'últim visitant ha marxat fa justament un minut. Ara ja respiro més o menys tranquil per primer cop el dia d'avui. Ha sigut una jornada completament estressant i caòtica, plena de pensaments repulsius en contra d'alguns visitants i plena, també, d'alegries i sinceres abraçades entre amics. Ara que puc fer la valoració estirat al sofà de l'habitació de l'hospital, a les fosques, crec que ha sigut un dia ple de sentiments i d'il·lusió i que em puc considerar l'home més afortunat del món. Sóc pare per primer cop i encara no m'hi cap al cos, no m'ho crec. És fascinant i alhora aterrador. A partir de demà m'enfrontaré a una nova vida, mai fins ara explorada. I sóc feliç.

MATERNITAT

Les seves manetes es movien cap amunt cercant un suport on agafar-se, una prova palpable de que ell estava viu. Els seus ullassos s'entreobrien amb tota la prudència del món per tal que la llum no els ferís. Aquell ulls enormes i grandiosos en proporció al seu caparronet eren l'únic tret expressiu de la seva cara. Aquella carona, encara vermellosa i no del tot formada, amb aquelles orelletes, aquell nassó i aquella boqueta que panteixava suaument i molt a poc a poc en busca del preciat gas que és l'oxigen. Aquella carona encara vermellosa i no del tot formada, amb aquella barbeta, amb aquells cabells mal escampats pel seu cap i sobretot amb aquells ullassos.

Aquells ullassos que enamoraven i encantaven. La metgessa,  des del primer moment que l'havia vist, havia tingut la certesa de que aquells ulls el farien gran en aquesta vida.

El dia havia passat entre visites i felicitacions. "Ei! Que maco que és!" "Oh! Quina preciositat!" "S'assembla al pare!" o "s'assembla a la mare!" I mentrestant, amb un gran orgull pensava: "S'assembla a mi!".

Havia passat tot el matí preocupant-se pel nadó, amb una gran ansietat al cos perquè volia tenir-lo ja per a mi sola, però de seguida que l'han tornat a l'habitació, ja relaxada, he respirat tranquil·la amb el nadó als braços. Vint minuts després han començat a venir els visitants i amb ells tot l'estrès que comporta. La primera inevitable ronda de felicitacions i somriures l'he passada estirada, encara afeblida per l'epidoral i el shock del part. Quan a les tres i mitja la metgessa ens ha anunciat que teníem una estona per dinar tranquils i sols, que ara no era hora de visites, ens hem quedat els dos homes més importants de la meva vida i jo a l'habitació per poder dinar i discutir el nom del petitó. Sincerament, encara no ens hem posat d'acord, però tinc l'agradable certesa de que abans que acabi el dia l'haurem decidit.

A les quatre en punt han vingut a acomiadar-se els meus pares i han arribat els sogres i jo he saludat a la mare perque els dos homes estaven fosos en una interminable abraçada. Orgull masculí... Els hem deixat fer, per descomptat, i quan s'han separat, dos minuts després, ho negaran sempre, però els dos tenien llàgrimes als ulls.

Deu minuts més tard, tornava l'atac de visitants i jo, per sort o desgràcia, ja estava bastant més recuperada de l'anestesia i percebia al cent per cent tot el que em deien ells. I ja no eren veus ofegades que s'exclamaven, ara eren veus perfectament clares que, com et veien animada, s'animaven ells també i començaven a xerrar i xerrar. Bé, no tots, alguns venien, et felicitaven i marxaven. Però ningú tenia termemig. Només els meus sogres, sobretot ella, que quan em veia molt estressada, s'inventava una excusa per fer fora l'inoportú visitant i desapareixia ella també una estoneta, per curta que fos, perquè sabia que només desaparèixer ella, apareixeria un altre visitant del qui m'havia de protegir. Potser ho he trobat un pèl exagerat, però sé que li ho acabaré agraïnt.I així ha passat la tarda, visita rere visita, abraçada rere abraçada, felicitació rere felicitació, llàgrima rere llàgrima i somriure rere somriure...

Ara estic estirada al llit de l'habitació de l'hospital, com porto fent tot el dia, i respiro realment tranquil·la per primer cop avui. El nen dorm i el no tan nen ho aparenta, però sé que pensa, igual que jo. Mantindré el còmplice silenci, que avui el necessitem els dos. De fet, és tan profund el silenci que, no sé si perquè sento el mateix o perquè me'l conec massa, gairebé puc sentir el que pensa ell. Jo gairebé ni sé que sento ara mateix, tinc por i em sento valenta alhora. Tinc una il·lusió enorme per a que sigui demà, però alhora vull que aquesta nit no acabi mai i vull dormir però em sento molt desperta. De fet, ja sé el que vull: Pensar. Pensar una estona en aquest silenci que ara m'acompanya. 

Em sento neguitosa però fent la valoració del dia em sento afortunada, afortunadíssima. Sóc mare per primer cop i no m'hi cap al cos, encara. No m'ho crec. És fascinant i alhora aterrador. A partir de demà m'enfrontaré a una nova vida, mai fins ara explorada. I sóc feliç.