Alcohol

Caic. De cop, em desperto i obro els ulls. La llum m'encega, els torno a tancar. No sé ni quina hora és ni on sóc i amb prou feines sé qui sóc jo. Com més m'adono que estic despert , més parts del cos em fan mal i quan em desperto del tot noto la contusió més jove: el meu colze dret està vermell del cop que acaba de rebre al caure jo del banc on he passat les poques hores de matinada restants a la llarga nit. M'intento aixecar i a tots els dolors físics se suma l'aparició sobtada del meu cap. Me'l noto pesant, molt pesant, massa pesant i em roda en absolut desconcert i desequilibri com si fos ridículament gran per al meu coll i donés voltes inestables cada cop més i més grans i més i més ràpides. A més a més, em bombeja exageradament fins al punt que no sento ni els batecs del meu propi cor. M'acabo d'oblidar del meu cos perquè el meu cap em preocupa massa, ara mateix. Aconsegueixo mig seure, mig recolzar-me al banc i començo a respirar a poc a poc, hàbit que ja tinc instaurat en la meva fisonomia, amb la finalitat de calmar-me i recordar per què estic com estic i perquè estic on estic. L'alcohol, sempre l'alcohol és el que em perjudica quan jo acudeixo a ell per a demanar-li ajuda. Amic traïdor! Em veig sang als nusos de les mans, però no és meva. Sí que ho és, en canvi, la que molt lentament i calorosa, arrapada a la meva pell com si no se n'anés a deixar anar mai, raja acariciant la meva galta esquerra i que prové d'un petit trau que, crec, dec tenir al front. Em palpo la cara i em noto el llavi, que segurament deu estar blau i no vull arribar a imaginar la imatge que em fa donar, i l'ull dret inflats. Obro, doncs, l'ull esquerre, que és el sa, perquè noto la teva presència. Et veig...millor dit, t'intueixo davant meu, dempeus, mirant-me compassivament. Se t'escapa un somriure i véns a seure al meu costat, m'abraces. Jo ploro desconsoladament. M'abraces més fort i jo m'he d'apartar. Noto que tinc una costella malmesa. Tornes, doncs, a socórrer el meu cos, ara tendrament i més suau i així ens quedem una estona llarga, una llarga estona, esperant que les llàgrimes es cansin de brotar dels meus vermells ulls (el dret també blau, degut al cop). Em comentes que tinc una pinta curiosa, ridícula, és a dir, còmica i, tot que jo no estic per gràcies (i menys si són sobre mi), t'agraeixo el bon humor. Veient que ja sóc capaç de parlar i moure'm una mica i semblo tenir millor estat d'ànim, m'intentes fer aixecar però em torno a marejar i vomito, així que segueixes esperant. Un cop recuperat i molt a poc a poc, doncs, m'ajudes a caminar. Mentre deambulem pel passeig marítim, penso en la certesa que després em renyaràs i que ara mateix sents una enorme decepció davant meu, tot i que ho neguis. Però m'és igual. Un cop més, em salves i m'allunyes de la misèria humana que sóc i et prometo (i avui ho prometo seriosament) que canviaré, per tu.