El dia que vaig ser sedentari em vaig fer pensador. No ho vaig cercar, no ho
vaig pretendre, simplement me’n vaig fer. Vaig passar dies i dies encabit en un
sofà, de vegades estirat, de vegades assegut, de vegades amb una postura
indefinida. El temps passava i jo no feia més que pensar. No menjava, no
dormia, no feia res. Vaig deixar la vida que passés i jo només pensava. Vaig
filosofar, vaig aprendre, vaig qüestionar. Vaig fer-me tantes preguntes, vaig
formular tantes respostes equivocades, vaig dubtar tant de mi mateix... que
vaig arribar a no saber res. Un cop oblidat tot, però, vaig poder esbrinar què
tenia valor i què no, què pagava la pena de saber i què no. I vaig saber
establir un criteri per a viure més feliç.
Però la meva obra no acaba aquí, vaig trobar moltes solucions. Vaig curar el
SIDA i el càncer, vaig posar fi a la crisi i vaig finalitzar la corrupció
mundial. Vaig eradicar l’analfabetisme, vaig fer desaparèixer els conceptes
racisme i desigualtat, vaig legalitzar definitivament i completa la llibertat
d’expressió, vaig trobar la pedra filosofal i vaig aprendre a respirar sense
oxigen.
Tot això, però, no ho vaig escriure. I ara que torno a ésser un home actiu, ho
he oblidat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada